La placa (sin nombre) dedicada a Markus Wolf, el espía sin rostro de la RDA

Sobre la fachada del número 8/2 de la Nizhniy Kislovskiy pereulok de Moscú se encuentra instalada una placa que conmemora los años en que los hermanos Markus y Konrad Wolf vivieron en este lugar poco después de haber huido de la Alemania Nazi. La placa, obra de Manfred Zalow y Carlo Wloch, fue inaugurada el 20 de diciembre de 1988, menos de once meses antes de la caída del Muro de Berlín. La inscripción en ruso reza:

В зтом доме жили с 1934 по 1945 год Участники антифашистского движения
немецкий писатель
ФРИДРИХ ВОЛЬФ
И
КОНРАД ВОЛЬФ
режиссер
Президенг Академии искусств ГДР

V ztom dome zhili s 1934 po 1945 god Uchastniki antifashistskogo dvizheniya
nemetskiy pisatel'
FRIDRIKH VOL'F
I
KONRAD VOL'F
rezhisser
Prezideng Akademii iskusstv GDR

En esta casa vivieron desde 1934 hasta 1945 los miembros del movimiento antifascista
El escritor alemán
FRIEDRICH WOLF
Y 

KONRAD WOLF
Director
Presidente de la Academia de Artes de la RDA

Curiosamente, en la inscripción no aparece el nombre de Markus Wolf, sino el de su hermano, Konrad, director de cine, y el de su padre, Friedrich, médico, escritor y primer embajador de la RDA en Polonia. Aunque en 1988 la RDA y la URSS todavía existían (y, por tanto, no se podían revelar determinados secretos que pudiesen afectar a los servicios secretos orientales), la identidad del espía apodado Mischa ya se había dado a conocer en 1979, cuando el semanario alemán Der Spiegel publicó en su portada del mes de marzo (número 10 de la revista) una fotografía de Wolf tomada en secreto durante una misión en Estocolmo. Es por ello que resulta como mínimo extraña la omisión del nombre de Markus Wolf en la placa de la calle Nizhniy Kislovskiy.

 

Da la casualidad (o quizás no lo es) que el espía ruso-alemán Richard Sorge vivió también en esta misma calle.

El pasaje Nizhniy Kislovskiy (con forma de arco) se halla a pocas calles del Manège, los jardines de Alejandro y el Kremlin (parte derecha de la primera imagen). Se encuentra situado entre las calles Vozdvizhenka y Bolshoy Kislovsky, cerca del bulevar Nikitsky

La placa (puntos rojos en los mapas) está clavada en la parte izquierda de la fachada, a la altura de la planta baja, casi al nivel de la acera. El bloque es fácilmente identificable por el ascensor exterior que tiene instalado sobre la puerta de entrada

Markus Johannes Wolf (Mischa) nació en Hechingen (Alemania) el 19 de enero de 1923. Era hijo del médico de origen judio y miembro del Partido Comunista Alemán Friedrich Wolf y hermano del cineasta Konrad Wolf. En 1933 y tras la victoria electoral de Hitler, su familia se exilió, primero a Suiza y Francia y a partir de 1934 a la URSS. Entre 1940 y 1942 estudió en la Escuela de Aeronáutica de Moscú. Fue evacuado a Kuschnarenkowo (Urales) y en 1943 se convirtió en redactor del periódico Deutscher Volkssender. En 1945 regresó del exilio con el 'Gruppe Ulbricht' y al año siguiente participó como comentarista de los Juicios de Núremberg. Entre 1949 y 1951 trabajó para los servicios diplomáticos en Moscú. En 1953 colaboró en la creació del Hauptverwaltung Aufklärung (HVA), el servicio de inteligencia en el extranjero de la RDA. Fue el responsable de la formación de los 'espías Romeo' que seducían a secretarias que trabajaban en el gobierno federal de la Alemania Occidental (RFA). Uno de ellos fue Günter Guillaume, que logró convertirse en el secretario personal de Willy Brandt, el canciller alemán que tuvo que dimitir en 1974. Se retiró del servicio activo en 1989, a los 66 años. Durante mucho tiempo se le conoció como el 'espía sin rostro', porque los servicios secretos occidentales no dispusieron de un fotografía suya hasta finales de los años setenta. Tras la reunificación alemana, huyó a la URSS, entregándose al año siguiente a la autoridades de la RFA. Fue condenado aunque no ingresó nunca en prisión, porque sus actividades las había llevado a cabo fuera del país. Murió el 9 de noviembre de 2006 mientras dormía en su casa de Berlín (la misma que le concedió el gobierno de la RDA cuando se jubiló). Tenía 83 años. Está enterrado en el cementerio central de Friedrichsfelde

El cementerio de Friedrichsfelde (Berliner Gemeindefriedhof Friedrichsfelde) se encuentra situado en el barrio berlinés de Lichtenberg. En él reposan los restos de muchos líderes antifascistas del siglo XX, como Karl Liebknecht y Rosa Luxemburg (aunque una autopsia realizada recientemente demostró que esto no era exactamente así). En 1926 Mies van der Rohe construyó un memorial dedicado a los Espartaquistas caídos durante la década anterior (el monumento fue destruido por los nazis en 1935). Durante la división de las dos Alemanias el cementerio de Friedrichsfelde perteneció a la RDA. Es por ello que se encuentran enterrados aquí algunos líderes y figuras destacadas de la Alemania Oriental. Entre otros, Walter Ulbricht, Wilhelm Pieck y Erich Mielke. Y también Friedrich, Konrad y Markus Wolf

En 1997 apareció publicada en inglés Man without a face: The Autobiography of Communism's Greatest Spymaster, una detallada y polémica autobiografía escrita por Markus Wolf en colaboración con la periodista británica Anne McElvoy. Una obra que muchos tildaron de blanqueo de la figura del espia alemán, aunque conocidos de sobra los prejucios que aún existen en relación a la extinta República Democrática Alemana, posiblemente se trate de otra calumnia infundada sobre este país. Sea como sea, el libro resulta apasionante como obra sobre el mundo del espionaje. Aquí se tituló L'home sense cara (en catalán, publicado por la editorial Quaderns Crema, 1999) y El hombre sin rostro (en castellano, de la editorial Javier Vergara, 1997).

 

Es esta autobiografía el autor hace mención de su etapa en Moscú. En la edición en catalán encontramos los siguientes extractos:

 

"En aquells moments, els nazis havien congelat els nostres comptes bancaris i confiscat les nostres propietats. L'asil que ens va oferir la Unió Soviètica representava la salvació per als meus pares, Koni i jo. Amb l'ajuda d'un amic, el dramaturg Vsevolod Vixnevski, el meu pare havia trobat un apartament petit de dues habitacions al carrer Nijni Kizlovsk, un dels carrers recargolats del segle XIX a l'antic centre de Moscou, al darrere del carrer principal, l'Arbat, estimat pels escriptors i els intel·lectuals . El març de 1934, la meva mare, el meu germà Koni i jo vam seguir-lo.

 

Ens vam adaptar lentament a una llengua i una cultura estranyes, espantats pel comportament rude de la mainada que compartia el nostre pati. 'Nemets, perets, kolbassa, kislaya kapusta', ens cridaven: 'Alemanys... pebre, salsitxa, sauerkraut'. També es reien dels nostres pantalons curts, i nosaltres pregàvem a la nostra mare que ens poses de llargs. Finalment, va cedir amb un sospir, tot dient:

 

- Ara ja sou uns homenets.

 

Però ben aviat ens va fascinar el nostre nou entorn. Després de la nostra infantesa provincial alemanya, aquella ciutat atrafegada, amb la seva manera de fer deseixida, ens emocionava. En aquella època, la gent encara escopia les cloves de les pipes de gira-sol a terra, i els carros de cavalls omplien els carrers de soroll. Moscou encara era un 'poble gran', una ciutat amb maneres de pagès. Primer vam anar a l'Escola Alemanya Karl Liebknecht (una escola per a fills de pares de parla alemanya, que rebia el nom en honor del líder socialista de la revolta espartaquista de gener de 1919, que va ser assassinat a Berlín no gaire després); posteriorment vam anar a un institut rus. Quan vam arribar a l'adolescència, amb prou feines sens podia distingir dels nostres companys de classe nadius, perquè parlàvem el mateix rus col·loquial amb accent de Moscou. Teníem un parell d'amics especials, George i Victor Fischer, fills del periodista americà Louis Fischer. Ells em van posar el motiu 'Mischa', que m'ha quedat per sempre més. El meu germà Koni, per no quedar de banda, va adoptar el diminutiu 'Kòlia'.

 

Conservo el Moscou dels anys trenta a la memòria com una època de llum i d'ombra. La ciutat canviava per moments. Jo era un adolescent força seriós, i ja no considerava Stalin un màgic. Però a mesura que els nous blocs d'apartaments de múltiples pisos apareixien al voltant del Kremlin i el trànsit s'incrementava sobtadament amb els cotxes negres que substituïen els cabriolés, era com si algú hagués fet una passada amb una poderosa vareta màgica i hagués convertit el Moscou del passat en un paisatge futurista. L'elegant metro, amb els llums Art Deco i les seves escales mecàniques esfereïdorament altes, brunzia de vida, i ens passàvem les tardes després de classe explorant-ne les cambres, que ressonaven com una vasta església subterrània. La desastrosa escassetat d'aliments dels anys vint havia millorat, però malgrat els nous edificis, els amics de la meva família, sobretot intel·lectuals russos, vivien apilonats en apartaments minúsculs. Hi havia espectaculars desfilades el dia 1 de maig. Les notícies emocionants del dia informaven de les gestes de l'època, com l'intrèpid rescat de l'expedició Txeliuixkin dels gels de l'oceà Àrtic després de conquerir el Pol Nord. Seguíem aquests esdeveniments amb el mateix entusiasme que la mainada occidental dedicava als seus equips preferits de futbol americà o de beisbol.

 

Amb una passió similar, Koni i jo vam ingressar als Joves Pioners Soviètics -l'equivalent comunista dels minyons escoltes- i vam aprendre cançons de batalla sobre la lluita de classes i la mare pàtria. Com a Joves Pioners, desfilàvem en la gran demostració de novembre a la Plaça Roja, en commemoració de la revolució soviètica, cridant consignes d'elogi a la figureta vestida amb un abric que s'estava a la balconada, al capdamunt de la tomba de Lenin. Passàvem els caps de setmana als boscos del voltant de Moscou, collíem mores i bolets perquè el nostre pare, fins i tot ara que era un habitant de la ciutat, estava decidit a conservar la seva adoració de la natura com a forma de vida. Jo encara trobava a faltar, però, els requisits culinaris alemanys, i l'escassa dieta soviètica, amb la seva base de farinetes de fajol i iogurt agre, em semblava desesperadament avorrida." (pp. 64-66)

 

"Tenia onze anys quan vaig abandonar Alemanya i vaig anara a Moscou, i vaig tardar onze anys més a retornar a Alemanya. Sovint m'han dit que era 'mig rus'; m'ho han dit de broma, amb condescendència, i a vegades com a crítica, però jo no m'ho he agafat mai com un insult, i el patrocini dels russos va ser un element essencial per a la meva carrera. Els meus companys comunistes alemanys sabien que la meva vida havia estat modelada a la Unió Soviètica per l'esperit profund dels russos. La meva proximitat a la Unió Soviètica em donava una autoritat que posteriorment podria utilitzar amb fermesa en les disputes.

 

Quan visitava Moscou per afers oficials, em treia del damunt la meva identitat alemanya formal de seguida que podia i adoptava el posat d'un moscovita, passejava per carrers i xerrava amb gent que em resultaven molt més familiars que no pas Berlín i els berlinesos. Anava fins al nostre antic edifici d'apartaments al carrer Nijni Kizlovsk, que ara llueix una placa commemorativa en honor del meu pare i el meu germà, i visitava molts dels meus antics amics de l'Arbat. Amb el meu amic Alik, que havia perdut una cama a la guerra i s'havia fet professor d'alemany, passejava pel nostre antic barri fins al carrer Gorki, que ara es torna a dir Tverskaia, com abans de la revolució. Quan érem estudiants vam estar-nos moltes hores fent cua al famós Teatre de l'Art de Moscou per poder aconseguir entrades per veure interpretar Anna Karenina a la gran Tarasova, o per veure Michoels, l'estrella del teatre jueu que hi havia prop de la nostra escola". (pp. 79-80)

(Fuentes: Google Maps y Google Street View [15/04/2022], https://es.wikipedia.org/wiki/Markus_Wolf, https://en.wikipedia.org/wiki/Zentralfriedhof_Friedrichsfelde, https://sammlung.ru/?p=21609 y http://mosday.ru/photos/?55_1642)